Lo Diví en el Dijous Sant és un poema que Maragall va escriure en memòria d'un amic seu que es va suïcidar. El tema fa referència a la vida després de la mort i a l' eternitat de l'ànima.
Es divideix en quatre estrofes de quatre versos cadascuna, és de mètrica irregular i rima consonant creuadada.
A la primera estrofa el poeta vol expressar que tot es pur i diví; la metàfora -de les pedres santes que s' alcen en temple- fa referència a l' esglèsia, símbol de la religió catòlica, i pretén assenyalar que tot allò més enllà de l' esglèsia també és pur i diví, probablement perquè es creació de Déu.
A la segona estrofa diu que sent que hi ha vida després de la mort, afirma per tant, l' existència de l' ànima. Al tercer vers parla de la cara entendrida del vellet, ja que representa que aquest, en ser més proper a la mort, és també més a prpo de Déu.
A la tercera estrofa l' anyell fa referència a Jesús, diu que els guerrers rendeixen les espases davant seu; denota submissió en vers "El Senyor".
A la darrera estrofa fa una pregària a Déu en favor de l' amic, en la qual demana el repòs de la seva ànima inquieta, ja que en ser la mort un suïcidi, la seva ànima no descansa en pau.
Al primer vers d' aquesta estrofa diu -torneu-l'hi el plor a qui no pot plorar-, ja que són les llàgrimes i per tant els sentiments el que ens fa humans, i també es una mostra de vida.
